El Titànic s' enfonsa

S’ha escrit molt sobre el misteri de les últimes paraules que va pronunciar just abans de morir el capità del Titanic, Eduard John Smith. Les versions que més concorden entre si asseguren que va encadenar dues frases breus, encara que difereixen en quines dues frases. Uns diuen que van ser: “Sigueu britànics, nois. Sigueu britànics”, i altres afirmen que van ser aquestes: “Sigueu britànics, nois. Sigueu valents”. Després, segons les versions, es va tancar a la cabina de comandament i es va engegar un tret al cap, o es va tancar a la cabina de comandament per morir després ofegat, o va aguantar fins al final i va morir congelat a les glaçades aigües de l’Atlàntic. El que sembla clar és que sí que va arribar a pronunciar allò de “sigueu britànics”; alguns creuen que es referia a la famosa sang freda dels britàncis.

Que les últimes paraules d’un home que està a punt de morir recomanin educació ja és molt significatiu, però és que a més a més sembla que la major part dels britànics a bord es van comportar aquella nit com a autèntics cavallers. Calmats, impassibles, senyorials. Que no es digui sobre la seva tomba que no eren súbdits d’Anglaterra fins al moll de l’os.

Dos investigadors australians i un de suís acaben de publicar un estudi en què demostren que una bona part de les morts britàniques durant el naufragi del Titanic van tenir a veure directament amb la bona educació: van respectar la cua per accedir als bots salvavides –després de deixar passar dones i nens, és clar– i van morir així, esperant.

Els autors de l' estudi van intentar documentar en aquest treball els factors que van jugar a favor de la supervivència a bord del Titanic, i van trobar que la màxima de “les dones i els nens primer” es va complir al peu de la lletra; que ser dona i portar un nen al costat era la millor garantia de sortir amb vida, i que les possibilitats de salvar-se sent passatger de primera o de segona classe eren més grans –per l’accés a la informació, i a les persones amb capacitat de decisió, però també perquè estaven més a prop de la coberta dels bots salvavides.També van descobrir que “els membres de la tripulació van utilitzar els seus avantatges d’accés a la informació i als recursos per generar més possibilitats de supervivència”, segons l’informe.
“Els americans van ser els que van tenir més possibilitats de sobreviure”, van escriure els tres investigadors. Recorden que hi ha casos ben documentats de passatgers britànics que van morir com verdaders gentlemen (algun fins i tot va baixar a canviar-se al camarot per rebre ben vestit la mort, és a dir, amb esmòquing), i que si bé ningú ha acusat mai els passatgers nord-americans de mal educats, de saltar-se la fila o obrir- se pas a empentes, el cert és que “en van sobreviure molts més, de manera que alguna explicació hi deu haver”.
L’informe afirma que ser nord- americà suposava tenir un 8,5% més de probabilitats de viure, xifra que en els britànics era del 7%. L’estudi no ha caigut gens bé als Estats Units, on l’arriben a qualificar de “racista“. http://www.elperiodico.cat/ 2.2.09

Exercicis que cal fer:
1.De què ens parla aquest article?
2.Creieu que el principi “les dones i els nens primer” té sentit?
3.“Algun fins i tot va baixar a canviar-se al camarot per rebre ben vestit la mort, és a dir, amb esmòquing”: oi que aquesta conducta és absurda?
4.Com creieu que va morir realment el capità?

5.Quines van ser les tres condicions que va afavorir la supervivència?

6.Per què als Estats Units es creu que l' estudi és racista?
7.Com s' ha pogut saber tot el que es diu a l' estudi?

8. Amplieu el treball segons els vostres interesos.

El nen que ven sucs de fruita

El nen que ven sucs de fruita

El nen Omid s'esforça a posar les llavors de la magrana, un fruit molt afganès, en una batedora molt vella. S'ajuda d'una llauna de suc sense tapa per assolir la mesura exacta.

Cada dia obre el lloc de venda del carrer al centre de Kabul, a les vuit del matí i el tanca passades les nou de la nit. Davant d'ell es mou el trànsit infernal i els fums dels cotxes. Té 12 anys, els ulls grans i unes dents que se li van avançar a la resta del cos en això d'arribar a home.

Assegura que va a l'escola quan el seu pare li dóna el relleu, però ja són les onze del matí i això, almenys avui, no ha succeït. En el seu carro de liquadora professional de sucs veiem plàtans, pomes, pastanagues i magranes. Els seus quatre fruits preferits, que en això de la misèria també funciona l'especialització. Cada got es paga a 40 afganis, una mica menys d'un dòlar, i declara que al dia fa una caixa de mil afganis, uns 30 dòlars.

Omid és pobre, com la majoria dels nens d'aquesta ciutat. Quan se li pregunta què vol ser de major diu que no sap, encara no ha tingut temps per pensar-ho. Després de preparar dos sucs per a uns clients encorbatats, doncs aquí també es practica una mena de fast food carrer, com a Nova York, el nen corregeix i diu: "M'agradaria ser metge".

Treballa sis dies per setmana. Tanquen els divendres, el dia sant dels musulmans. Té sort perquè en molts dels oficis que poblen la ciutat descansar un dia és cosa de rics, o potser millor, de classe mitjana, que els rics lliuren dos. "Aquell dia em quedo moltes hores a casa, estic massa cansat. De vegades surto amb els meus amics i jugo una mica al futbol. M'agraden el Reial Madrid i el Barcelona i també m'agrada fer volar estels".

Omid és el major de cinc germans i sobre les seves espatlles ja sent una mena de pes familiar. La capital afganesa està inundada de venedors de carrer, molts d'ells nens que s'escapen de les hores d'escola per guanyar uns afganis amb el fi d'ajudar a la família, que la fam té més prioritat que la cultura. Però en aquestes coses de què posar davant en la vida, si menjar avui o preparar-se per menjar millor en un demà que mai arriba, nens com Omid donen voltes i voltes a la pobresa sense trobar una porta de sortida, una escapatòria. Tots esperen que la màquina de la misèria s'aturi, deixi de girar, per baixar-se d'ella i córrer, però cap dels que donen voltes als sucs, a les armes, a les corrupcions, és conscient que ningú excepte ells pot aturar el problema. El problema és l'interruptor. Esbrinar on està per apagar d'una vegada el dolor i ràbia que fabriquen la guerra. RAMÓN LOBO Kabul 04/11/2009 El Mundo

0.No oblideu de posar sempre imatges. Vigileu la presentació i l' ortografia.
1. A quin país viu l' Omid?
2. Per què no pot anar a l' escola tan com voldria?
3. És sorprenent que el seu somni sigui el de ser metge?
4.Quina és la religió majoritària al seu pais?
5. Escriviu alguna pràctica pròpia d' aquesta religió?
6.Per què Kabul està plena de venedors de carrer?
7.Què vol dir que sobre les seves espatlles sent una mena de pes familiar?
8. Quin és el missatge més important que ens vol transmetre l' article?
9.Redacteu una pregunta amb la idea de que algún de la classe la respongui.
10. Amplieu el contingut del treball. Possibilitats:
- Algun mapa
-L' Omid té 12 anys: algun comentari sobre aquest fet.

-Busqueu informació sobre l' afició de fer volar estels a l' Afganistan.
-Etc.